dijous, 30 de setembre de 2010

En terra catalana

"La Carme va néixer el 28 d’abril de 1953 a Barcelona. El seu pare, nascut a Albacete, va ser enxampat per la guerra al bàndol republicà. Reclutat per l’exèrcit popular sense haver-ho demanat, va acabar defensant els valors de la República, creient en una societat més justa. La seva mare, nascuda a La Unión, Murcia, en una família de fermes conviccions laiques i avançada en la seva època -era filla única i no va ser batejada- va tenir accés a l’educació i el treball en uns temps d’esperances escapçades i més encara per a una dona.
El curs de la guerra els va dur primer a Catalunya, el pare lluità a la batalla de l’Ebre. I després a França, travessant els Pirineus en retirada. Al Sud de França van conèixer la vergonya dels camps de concentració i de tornada a Espanya, ell es va passar tres anys a presons de Logroño i Sevilla, menjant sopes de ceba i all, i ella va ser internada per roja en un centre de reeducació de l’església nacional catòlica. Quan van poder tornar a estar junts van decidir buscar una vida millor a Barcelona, on van tornar a topar amb la fam i la misèria. A Barcelona, a les barraques de Montjuïc, va néixer la Carme. Vull explicar això ja que m'ha semblat important perquè en certa manera explica molt de la meva mare, del seu compromís, de la seva trajectòria.

Amb 4 mesos tota la família s’instal•là a la Barceloneta, on la Carme va passar la seva infància. Després es van traslladar al Poble Sec. Va deixar l’escola aviat, una escola de por i silenci a càrrec de monges que la utilitzaven de criada mainadera. Va començar a treballar en una llibreria, la propietària, la Begoña, va ser la seva primera mestra, la que li deixava llibres, li recomanava lectures.
Passats uns anys va esdevenir analista informàtica del Banc Atlàntic. Es va casar i va quedar embarassada. Moment en el que va decidir millorar el seu català i parlar-lo a casa ja que seria la llengua que utilitzaria amb els seus fills. Amb mi i el meu germà..."

"...Com els bancs ja guanyen prou diners, ella va considerar que calia guanyar prou drets i es va fer delegada sindical de CCOO. Els seus companys de feina la recorden com una dona forta i dolça, divertida, sempre rient i disposada a ajudar. Mai deixava ningú de costat ni guardava forces per l’endemà. Molt implicada i lluitadora, de fortes conviccions. Hi ha gent que sempre carrega els favors en compte, la Carme ni era conscient que feia favors a la gent, ho feia igual que la vinya dóna raïm, perquè és el seu fruit.

Era una dona tossuda. Volia ser universitària i ho va aconseguir als 34 anys per ser Assistent Social. Realitzant les pràctiques va conèixer el Pablo, arribat de l'Uruguai buscant un lloc on viure dignament i amb prou feines va trobar un alberg de beneficiència. Però també va trobar la dignitat al costat de la Carme, amb qui va compartir la generositat dels que se saben iguals més enllà de les diferències econòmiques. I per nadal el teníem a casa, com un més de la família.
El 1986, amb un grup d’amics i coneguts van fundar SOS Racisme per defensar les drets de les persones sense atendre al seu origen. I va començar a viatjar, a viatjar molt, i va treballar molt com a voluntària, a Nicaragua. I sempre ho va fer des de la discreció i la humilitat. Diuen que la humilitat, com la foscor, permet veure millor les llums del firmament.

Quan el 22 d’octubre de 2009 li van diagnosticar el càncer, no va dir res a ningú i va anar al cinema, a l’Ateneu, tal com tenia previst. La Carme era així. Mai s’ha queixat, al contrari, animava als demés a portar millor la malaltia. Com que ja estava prejubilada va decidir treballar d'assistent social, el que sempre havia volgut fer i malgrat estar diagnosticada, va poder realitzar el seu somni. Va treballar d'assistent social per al Departament d'Ensenyament...".

"...Quan ens vam acomiadar, hores abans de morir, va demanar que llencéssim les seves cendres en terra catalana...".

Gràcies a tots i a totes als que d'una o altra manera heu estat al nostre costat i seguiu estant.
Gràcies als que ens expliqueu les vostres vivències al costat de la meva mare.

Siguem com les onades del mar



"Siguem com les onades del mar,
que tot i trencar-se contra el rocam,
troben forces per tornar a començar."

Sergio Bambarén.

dissabte, 11 de setembre de 2010

Els regidors canten, o no, Els segadors



Alguns regidors i regidores no han cantat, tot i que algun i alguna movia els llavis de tant en tant i sense encert, l'himne nacional de Catalunya. Quina ha estat la causa?

1.- Raons ideològiques? Per coherència no haguessin sortit. O no? És més important sortir a la foto? D'aqui els cops de colze?
2.- No se sabien l'himne nacional de Catalunya? Un càrrec públic que representa a ciutadans i ciutadanes de Catalunya se suposa que té uns coneixements mínims del seu país. O tampoc?
3.- Afonia col.lectiva?
4.- Timidesa sense precedents?

Proposo que els regidors cantin Els segadors en començar cada ple, per anar refrescant la memòria i practicar l'entonació i segur que així acaben vencent la vergonya. Vergonya que no tenien en el ball d'autoritats.
Aqui els deixo l'himne per a que vagin practicant per l'any vinent.



Els segadors

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors.
Ara és hora d'estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!