dimarts, 17 d’agost de 2010

Recordant

Un vespre qualsevol, un vespre de vacances, del mes d'agost, mentre preparàvem el foc per fer unes orades a la brasa després d'una tarda a la piscina compartint riures i la companyia de la família, la mort d'en Joan ens colpejava brutalment. I malauradament no ha estat l'única.
Quan la mort és injusta i arriba quan no toca, quan arriba abans d'hora, la tristesa, l'angoixa, els dubtes i les pors,... t'envaeixen. I t'ensenyen també que la mort pot arribar en qualsevol moment i que cal viure la vida d'una manera intensa, rica i plena.

Miquel Martí i Pol deuria escriure el següent poema quan el dol es pot viure de manera serena.
Poema extret del Llibre d'absències :

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Acceptar la pèrdua pot ser el més difícil que un ha pogut fer o està fent.
Sentir el dolor i no amagar-lo ajudarà, compartir-lo si es vol, no és necessari ser fort.
Aconseguirem aprendre a viure sense la persona si acceptem les noves exigènices i aprenem a omplir els buits que ens deixa, és un equilibri entre sentir i fer.
I recuperarem l'interès per la vida i els sers vius, deixant enrera poc a poc el dolor i el passat. Hi ha més persones a les que estimar i això no significa estimar menys a qui has perdut.