dimecres, 12 de maig de 2010

Contrastos

Des d'una habitació de l'oncològic on dues desconegudes comparteixen habitació, lluita i riures, i mentre passen l'estona jugant al parxís, miro per la finestra.
Una autopista de vuit carrils ens separa de l'Hesperia i del restaurant que el Santi Santamaria va obrir no fa massa a la seva cúpula. Una mica més enllà hi ha l'hospital de Bellvitge, i em ve al cap el precari servei d'urgències i el personal i els malalts que han de patir-lo. Està tot envoltat d'edificis de pisos i més pisos, horribles, vells, on fa uns anys acollien als immigrants espanyols, que com els meus avis materns, venien a Catalunya a la recerca d'una vida millor i que actualment acullen immigrants provinents del Magreb. Fa vent. Com sempre. Les poques persones que hi passen per sota intenten protegir-se i els pocs arbres que hi ha es belluguen violentament. Després de dies mirant per la mateixa finestra hi veig, allà enmig, enmig de la misèria i de l'opulència, una ermita. Per l'aspecte, sembla romànica. Pregunto. És una ermita del s. XIII. Algun dia, si tinc temps, m'hi acostaré.
Miro per una altra finestra. I hi veig els avions que s'acosten per aterrar a l'aeroport del Prat. Penso en les històries que hi ha allà dins -viatges d'empresa, de noces, de plaer, ERASMUS, guiris que busquen platja i sangria, catalans que tornen a casa, alguns amb ganes de fer-ho i d'altres amb ganes de tornar a marxar, alguns que es retroben amb el vell amor i d'altres que tot just l'enceten...- i d'on deuen venir. Quan baixo la mirada del cel, hi veig Montjuïc i l'enorme cementiri. Més a prop, els molls de càrrega, les grues i els milers de contenidors. També penso en el que hi contenen: productes made in China, Taiwan o Vietnam, blat transgènic o qualsevol altra cosa transgènica o potser, cashmir autèntic i seda de l'India, espècies,... massa romàntic. I allà, al costat de l'aparcament de l'ICO, unes pistes de tennis amb gent que hi juga. Torno a mirar el moviment de cotxes en el parking de l'ICO. I és que aparcar el cotxe pot costar una hora -una mostra més, penso, de que fem infraestructures obsoletes pensades en les necessitats de fa deu anys enlloc de tenir una mica de visió de futur- i allà enmig de tant moviment, en una mena de parada d'autobus, un espai per a fumadors. Per les bates blanques que porten, són treballadors de l'hospital.
Quan surto d'aquell cel-infern, em sento afortunada de ser "només una visita". Vaig cap al cotxe i just al meu davant, davant de l'oncològic, un anunci de grans dimensions. Mai havia vist un anunci en cap tanca publicitària com aquell: "Tanatori de gran via...". No ho puc evitar. Truco. Em queixo de la seva manca de sensibilitat per on han situat l'anunci. I l'home de l'altra banda del telèfon em diu que "és marqueting pur i dur" i que no sóc la primera que truca.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo també ho he pensat moltes vegades. Inclús hi ha un rètol que posa "ICO", cap aquí; "Tanatori", cap allà. Un sobre l'altre. Però és una realitat. Els dos són aprop l'un de l'altre. Fa valorar la vida el fet de saber que podré venir un altre dia i llegir-lo. I tornar un altre dia i tornar-lo a llegir. Però fa estrenyer el cor per qui no podrà tornar un altre dia. És un rètol de mort que fa valorar la vida. Fa valorar la vida que s'ens ha regalat entre lectura i lectura. Fa valorar la vida que s'ens ha regalat per ara.

Roger Morales i Puig ha dit...

Màrqueting pur i dur, sí... No és el mateix, però també em genera indignació tot el negoci (rapinyaire) que envolta els tanatoris. Ho vaig viure dimarts amb la mort més injusta que m'he trobat mai. Però el negoci és el negoci.

Anapana ha dit...

Hosti Helena el teu pots és una barrexa de bellesa poètica i de puntada de les de targeta vermella, i als dos comentaris (anònim / Roger)també fan bufar de tant com s'encongeix el cor.
Tal vegada ens hauríem de plantejar la vida d'una altra manera !

Helena Solà ha dit...

Roger, em sap greu. Després en parlem.
Un petó.