dissabte, 24 d’abril de 2010

La culpa va ser de... (part II)

Que la informació és poder és una cosa que tots sabem. I que aquesta pot ésser manipulada i parcial, també.

Aquests dies he parlat amb força gent sobre el "Pont". I sovint és difícil discernir el que és una opinió, sobretot perquè aquesta està expressada com si fos un fet objectiu i no ho és, del que és veritablement un fet objectiu. A més, cal afegir els rumors, aquella cosa que tant agrada a alguns, que els provoca salivera només de pesar-hi. I els rumors i l'especulació en l'àmbit polític són el pa nostre de cada dia.

Quan el joc polític és tan brut i pervers perquè tot s'hi val -perquè la manera de fer política és una lluita de punyals per l'esquena- quan hi ha un conflicte o un problema fa més difícil encara discernir si hi ha o no al darrera de tot plegat un objectiu polític. I és aquí on entra també la font d'informació. I malauradament, "la font", sempre és parcial perquè al darrera hi ha una intencionalitat.

Problema+especulacions+rumors+informació+desinformació+opinions+intencions+política+ el joc del telèfon = mal funcionament polític.

No entraré en el que s'ha dit o m'han dit aquests dies per no contribuir a la causa però he pensat sovint en un exercici de comunicació que faig als meus alumnes perquè s'adonin de que quan transmetem informació ometem una part i n'afegim una altra. Cal que siguem crítics i sobretot conscients de que la informació no és neta i que aquesta ve acompanyada d'una forta càrrega d'intencions. De manera que, per exemple, davant d'aquesta afirmació "l'informe diu..." he preguntat si l'havien vist. I resulta que no. Que aleshores rectifiquen i diuen "m'han dit que l'informe diu". I la cosa canvia substancialment.

I així estem i així ens va.