dimarts, 15 de desembre de 2009

13D - La festa de la democràcia.

Diumenge vaig participar activament en el referèndum per la independència de Catalunya, com a voluntària del servei d'ordre al Club Muntanyenc de Sant Cugat, centre neuràlgic. Vaig decidir participar per tres motius, volia ajudar als meus veïns, volia aprendre de l'experiència de Sant Cugat per poder portar-ho algun dia a terme al nostre municipi i volia disfrutar-ho. Va ser un dia històric per molts catalans i catalanes.

El dia va ser molt llarg. I vaig viure moments molt emocionants. En començar el matí l'ambient era tranquil i la gent que entrava a votar m'explicaven que havien militat en algun partit o sindicat en la clandestinitat, la misèria que van patir a la postguerra, els familiars que havien perdut al front... i tots ells em van donar les gràcies per estar allà i fer-ho possible. Agraïen emocionats als voluntaris la feina que estàvem fent. I de fet, el que jo vaig fer, no té res d'especial. El que sí que ho té és el que vam fer tots junts. Tots, vam unir les nostres forces, les nostres ganes i les nostres il.lusions. I va ser possible.

Cap a les 11 del matí vam tenir una autèntica allau humana i havíem de retenir la gent a l'entrada. Recordo molt especialment un matrimoni molt vellet, encorbats per l'edat i amb dificultats per caminar. Duien un bastó en una mà i amb l'altre s'agafaven. Estaven emocionats i tenien una brillantor molt especial als ulls. El seu somriure delatava la satisfacció que sentien. Em van demanar que els posés el "Si" en el sobre i ho vaig fer. Va venir molta gent gran, amb les mans encarcarades pel fred i per l'artrosi que necessitaven ajuda. Tot i el fred, no es van quedar a casa.

Adolescents amb acné, joves amb rastes i piercings, pijos i pijes, parelles amb i sense nens, grups de ciclistes, avis, famílies, grups d'amigues de mitjana edat,... tots i totes van venir a votar. I el si, va conviure amb el no. Sense cap incident i sense cap retret. I mentre la gent votava, a fora cantaven l'Estaca i Els Segadors. i va ser emocionant.

Va venir una parella jove i ella va votar "no" i ell "si". El periodista que tenia al meu costat va dir que les sobretaules en aquella casa devien ser molt interessants i que allò havia de ser amor. Jo crec que és molt més. És respecte, és tolerància i és convivència.

Al migdia em va sorprendre també una senyora molt guapa, d'uns cinquanta, molt maquillada, que portava un collaret de perles i un abric de pells. Es va quedar enmig del pas i quan li vaig indicar on podia votar em va dir que no ho podia fer sense el seu pare, que havia d'esperar-lo. I és que aquest referèndum va significar moltes coses.

Per la nit i per pura coincidència ens vam trobar alguns cerdanyolencs al club muntanyenc. Allí estava en Joe Reilly com a observador internacional. És un dels líders del Sinn Fein i ex membre de l'IRA. Vam anar a sopar amb ell. L'home, ens va encoratjar. Va dir que estava sorprès per l'èxit de convocatòria però sobretot per la professionalitat i per l'organització. I a més, tenint en compte que ho vam fer sense ajuda per part de l'administració. També va dir que era molt important el fet de que no anessin a votar només gent gran. Es va quedar impactat per la quantitat de gent jove que votava.

Cada dia que passa, estem més a prop. El somni es va fent real.

1 comentari:

Anapana ha dit...

veig que aquest post no té cap comentari....em sorpren una mica !
bé, hi estic d'acord amb tu el compte enrere ha començat, entre l'astorament d'uns, i el "encara no m'ho puc creure " típic del nostre tarannà, anem fent via i donant al món una lliçó de democràcia, de convivència, i d'esperança !