dimecres, 30 de desembre de 2009

Boig per tu



Pensava que només una dona posseïa la capacitat de deixar a un home servil i acabat.
En aquest cas, és la lluna qui torna boig a en Carles Sabater i el fa udolar en acabar la cançó.

"...em passo els dies esperant la nit.
Com et puc estimar, si de mi estàs tan lluny
servil i acabat boig per tu.
Sé molt bé que des d'aquest bar jo no puc arribar on ets tu
però dins la meva copa veig reflexada la teva llum,
me la beuré, servil i acabat boig per tu.
Quan no hi siguis al matí..."

Que els millors desitjos es facin realitat aquest nou any.
Salut, felicitat i màgia.

dimarts, 29 de desembre de 2009

Moció de censura

Abans de que acabi l'any i perquè no sigui dit, aquí va la meva crònica del ple de desembre.

Morral: "...al 2.011 ens trobarem i ens veurem les cares". No sé si és o no un alcalde de debó, era. Però el que va demostrar en el ple és que és un home de debò. El ple va agafar per uns moments uns aires de saloon més digne d'un spaghetti western de sèrie B que d'un Consistori.

Buenaño: "Hola, em dic Manel. Hola, me llamo Manuel".

González: després de tants anys, ara que ha vist la llum, quan per fi dona corda al català, marxa.

Carmona: el seu discurs, diuen, que va ser fluix. Massa. En excès. I més tenint en compte que el va llegir. Francament, veig a la Carmona capacitada per a fer un bon discurs però les circumstàncies són les que són. És alcaldessa gràcies a una curiosa jugada de carambola. Primer, l'alcaldable era en Cárdenas i ella era una més de l'equip. Segon, és alcaldessa després d'una moció de censura. I tercer, què pot fer a part de visualitzar-se a un any i escaig de les municipals? El discurs d'una alcaldessa per accident no ha de ser fàcil.

I per acabar i allò que a mi m'agrada tant, la comunicació no verbal. Tot allò que diem, sovint inconscientment, sense paraules. Les cares d'alguns regidors i regidores, que poden observar-se al video de l'info, delataven una necessitat urgent de fortasec.

Fragment inèdit de la intervenció d'en Morral al ple:

dilluns, 28 de desembre de 2009

Nit de reis




Aquest conte me'l va explicar en Jaume Cela, mestre meu, quan feia setè o vuitè d'EGB. Ens explicava històries gairebé cada dia, com fan els bons mestres. No recordo amb exactitud els detalls i m'inventaré una part però em va semblar que la història d'amor era molt maca.
Ja fa uns quants anys, durant uns nadals, que en un petit i fred pis d'una ciutat grisa qualsevol, hi vivia una parella que s'estimaven molt. Eren molt feliços junts tot i no tenir res més que lo just per a menjar i l'amor que sentien l'un per l'altre.
Mentre al carrer se sentien les nadales i les llums de colors brillaven, l'Albert estava trist perquè no tenia diners per a fer el regal de reis que l'Alba es mereixia. I el mateix li passava a ella.
L'Albert, tot i treballar en una fàbrica, era escriptor i tenia una ploma de gran valor. Va decidir vendre-la per a poder comprar un raspall de plata preciós per a que l'Alba es raspallés els seus llargs cabells daurats.
L'Alba va decidir tallar-se els seus bonics cabells. Els va vendre i amb els diners que li van donar va comprar fulls i tinta per a que l'Albert pogués escriure aquelles històries tan apassionants que cada nit li explicava abans d'anar a dormir...

dimecres, 23 de desembre de 2009

Nadie cumple, vota a nadie.

Sota aquest enginyós eslògan, s’està portant a terme una campanya a favor del vot en blanc a Sud-Amèrica.
Aquests dies es parla molt de crisi política per la quantitat de casos de corrupció que estan veient la llum. Però no ens enganyem. Abans d’això, la política ja estava en crisi. Abans d’això, política i ètica ja eren antònims. I això cansa, desencisa. I és que hi ha vàries coses que han de canviar.
El que hauria de ser un treball en equip per millorar el nostre entorn i malgrat la diversitat d'idees, es converteix en un treball aïllat per partits que quan en tenen l'ocasió, s'apunyalen, i si és per l'esquena, millor. Són els mals polítics, i malauradament n'hi molts, aquells que practiquen la doble moral, el joc brut, l’engany i la manipulació. Aquests polítics, sovint obliden que són els nostres representants. I que han de treballar amb nosaltres i per a nosaltres. Sembla que estem sota una dictadura democràtica, que escollim a qui ens mana i no a qui ens representa.
Hem de tendir cap a una política kantiana, on la fi, no justifiqui els mitjans.
Què pensaria Aristòtil si veiés què li estan fent a la seva democràcia?

dilluns, 21 de desembre de 2009

El català ignífug



Ara ja fa més de dos anys que una casa va ser portada de gairebé tota la premsa nord-americana i va traspassar fronteres. Es tracta de l'única casa, situada al Rancho Bernardo de San Diego, que va resistir als incendis que van cremar Califòrnia l'any 2.007. Mentres uns es pensaven que es tractava d'un miracle diví i van arribar a anar tot fent penitència com si es tractés de Lourdes, en Bush i en Schwarzenegger van anar a fer el cafè.
El secret que amagava la casa és que era habitada per catalans. I és que estem tan cremats... I què és un incendi arrasador per a un català després de patir tres segles d'opressió, de linxament mediàtic, d'espoli fiscal, els trens de rodalies, l'aeroport del Prat, la vacilada de l'Estatut,...?
I és que efectivament, ser català et fa ignífug.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Quan somrius

M'agrada la gent que riu i somriu. Amb aquesta cançó acabarem l'any amb els meus alumnes. Cantant tots junts.



Ara que la nit s'ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records

Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tan fort
Avui que no em fa falta veure't, ni tan sols parlar
Per saber que estàs al meu costat

És Nadal al meu cor
Quan somrius content de veure'm
Quan la nit es fa més freda
Quan t'abraces al meu cos

I les llums de colors
M'il·luminen nit i dia
Les encens amb el somriure
Quan em parles amb el cor

És el buit que deixes quan t'aixeques
És el buit que es fa a casa quan no hi ha ningú
Són petits detalls tot el que em queda
Com queda al jersei un cabell llarg

Vas dir que mai més tornaries
El temps pacient ha anat passant
Qui havia de dir que avui estaries esperant
Que ens trobéssim junts al teu costat

És Nadal al teu cor
Quan somric content de veure't
Quan la nit es fa més neta
Quan m'abraço al teu cos

I les llums de colors
M'il·luminen nit i dia
Les encén el teu somriure
Quan et parlo amb el cor

Josep Thió.

dimecres, 16 de desembre de 2009

El nou govern

PSc i CIU acaben amb en Morral i van tancant les negociacions:

dimarts, 15 de desembre de 2009

13D - La festa de la democràcia.

Diumenge vaig participar activament en el referèndum per la independència de Catalunya, com a voluntària del servei d'ordre al Club Muntanyenc de Sant Cugat, centre neuràlgic. Vaig decidir participar per tres motius, volia ajudar als meus veïns, volia aprendre de l'experiència de Sant Cugat per poder portar-ho algun dia a terme al nostre municipi i volia disfrutar-ho. Va ser un dia històric per molts catalans i catalanes.

El dia va ser molt llarg. I vaig viure moments molt emocionants. En començar el matí l'ambient era tranquil i la gent que entrava a votar m'explicaven que havien militat en algun partit o sindicat en la clandestinitat, la misèria que van patir a la postguerra, els familiars que havien perdut al front... i tots ells em van donar les gràcies per estar allà i fer-ho possible. Agraïen emocionats als voluntaris la feina que estàvem fent. I de fet, el que jo vaig fer, no té res d'especial. El que sí que ho té és el que vam fer tots junts. Tots, vam unir les nostres forces, les nostres ganes i les nostres il.lusions. I va ser possible.

Cap a les 11 del matí vam tenir una autèntica allau humana i havíem de retenir la gent a l'entrada. Recordo molt especialment un matrimoni molt vellet, encorbats per l'edat i amb dificultats per caminar. Duien un bastó en una mà i amb l'altre s'agafaven. Estaven emocionats i tenien una brillantor molt especial als ulls. El seu somriure delatava la satisfacció que sentien. Em van demanar que els posés el "Si" en el sobre i ho vaig fer. Va venir molta gent gran, amb les mans encarcarades pel fred i per l'artrosi que necessitaven ajuda. Tot i el fred, no es van quedar a casa.

Adolescents amb acné, joves amb rastes i piercings, pijos i pijes, parelles amb i sense nens, grups de ciclistes, avis, famílies, grups d'amigues de mitjana edat,... tots i totes van venir a votar. I el si, va conviure amb el no. Sense cap incident i sense cap retret. I mentre la gent votava, a fora cantaven l'Estaca i Els Segadors. i va ser emocionant.

Va venir una parella jove i ella va votar "no" i ell "si". El periodista que tenia al meu costat va dir que les sobretaules en aquella casa devien ser molt interessants i que allò havia de ser amor. Jo crec que és molt més. És respecte, és tolerància i és convivència.

Al migdia em va sorprendre també una senyora molt guapa, d'uns cinquanta, molt maquillada, que portava un collaret de perles i un abric de pells. Es va quedar enmig del pas i quan li vaig indicar on podia votar em va dir que no ho podia fer sense el seu pare, que havia d'esperar-lo. I és que aquest referèndum va significar moltes coses.

Per la nit i per pura coincidència ens vam trobar alguns cerdanyolencs al club muntanyenc. Allí estava en Joe Reilly com a observador internacional. És un dels líders del Sinn Fein i ex membre de l'IRA. Vam anar a sopar amb ell. L'home, ens va encoratjar. Va dir que estava sorprès per l'èxit de convocatòria però sobretot per la professionalitat i per l'organització. I a més, tenint en compte que ho vam fer sense ajuda per part de l'administració. També va dir que era molt important el fet de que no anessin a votar només gent gran. Es va quedar impactat per la quantitat de gent jove que votava.

Cada dia que passa, estem més a prop. El somni es va fent real.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Qui és qui?






Qui és el president d'un país i qui és el malalt mental?

divendres, 11 de desembre de 2009

El Paul McCartney cerdanyolenc s'acomiada

El Paul McCartney cerdanyolenc s'acomiada així:



Yesterday, all my troubles seemed so far away.
Now it looks as though they're here to stay.
Oh, I believe in yesterday.

Suddenly,
I'm not half the man I used to be,
There's a shadow hanging over me,
Oh, yesterday came suddenly.

Why she had to go
I don't know she wouldn't say.
I said something wrong,
Now I long for yesterday.

Yesterday, love was such an easy game to play.
Now I need a place to hide away.
Oh, I believe in yesterday.

Why she had to go
I don't know she wouldn't say.
I said something wrong,
Now I long for yesterday.

Yesterday, love was such an easy game to play.
Now I need a place to hide away.
Oh, I believe in yesterday.
Mm mm mm mm mm mm mm.

L'ex-beatle estava tocat i els seus el consolen amb un Let it be:

dimecres, 9 de desembre de 2009

Jealous guy



John Lennon patia d'una gelosia gairebé malaltissa i de fet, va ser-ne la causa del divorci de la seva primera dona i va ser el detonant d'un distanciament entre ell i Yoko Ono. No deixa de ser curiós que el compositor d'una cançó com Imagine, fos gelós. I és que la gelosia és un sentiment irracional que comporta por i desconfiança. I suposo que la seva infantesa en fou un clar detonant.
Amb aquesta preciosa cançó, John Lennon es va fer perdonar una bronca monumental motivada per una gelosia absurda.
Tot i demanar perdó, acaba la cançó amb un més que sospitós watch out, i’m just a jealous guy.

dimarts, 8 de desembre de 2009

La sanitat catalana, incompatible amb la societat del benestar.

Imatge d'urgències de l'hospital de Bellvitge:
malalts i més malalts, en llits i més llits, i en cadires els menys afortunats, amuntegats pels passadissos, sense cap tipus d'intimitat, esperant hores i hores a ser atesos. En passar per allà, no m'atreveixo a mirar a ningú, en un intent de donar la intimitat que no tenen. Els laments de dolor, toquen. Els familiars que han d'acompanyar, després de les llargues hores d'incertesa i de cansament i d'estar de peu, acaben tirats pel terra. El panorama, desolador.
En preguntar al personal sanitari, ens diuen que han de treballar sota aquestes condicions cada dia.
No entenc l'estat de les urgències als hospitals catalans. No entenc que una persona, després de tres dies i tres nits asseguda en una cadira a urgències, se li digui que té càncer. No entenc que després d'un mes i mig de diagnòstic, un càncer estigui sense tractar.
Quan un porta tota la vida treballant, pagant IBIs, plusvàlues, IRPF, Seguretat Social, Impost de successions, IVA, Impost de transmissions patrimonials, hisenda,... el que espera és que com a mínim, quan està malalt, sigui tractat en unes condicions mínimes i amb dignitat.
Urgències de l'hospital de Bellvitge, és per a mi, la prova més evident del mal estat de la sanitat pública al nostre país.
Hi veig un problema de mala gestió pública i de desídia. I tot plegat, regat amb el conformisme que ens caracteritza.

diumenge, 6 de desembre de 2009

13-D: cau la tercera peça del dòmino.

El passat 7 de març milers de catalans i catalanes ens manifestàvem pels carrers de Brussel.les per a demanar el dret a l'autodeterminació del nostre poble. Allà va començar un moviment imparable. A Brussel.les va caure la primera peça del dòmino.
A Arenys, va caure el passat 13 de setembre la segona peça. Govern espanyol, Advocacia de l’Estat, jutgessa espanyola, Falange Española y de las JONS, president de la Generalitat, delegat del govern espanyol, PP, PSOE, PSC, C’s; tots, junts i per separat, van intentar impedir per tots els mitjans el dret democràtic de decidir. Però van fracassar. El referèndum per la independència de Catalunya, es va fer.
El proper 13 de desembre, gairebé 160 municipis catalans portaran a terme la consulta sobre la independència de Catalunya. Caurà la tercera peça. Pels que no podem votar, ajudem i participem, tot fent de voluntaris per la causa. Més de 700.000 catalans i catalanes podran anar a votar. Al febrer i a l'abril es portaran a terme dues consultes més a la resta de municipis catalans que així ho han decidit. Aleshores caurà la quarta i cinquena peça. Malgrat no tenir el suport de l'administració, hem pogut i hem sabut organitzar-nos. Malgrat ells, la consulta tira endavant.
El 7 de maig anirem a l'ONU a demanar el dret del nostre poble a decidir lliurement. Haurà caigut la sisena peça.

I com diu en Carretero, si venen amb els tancs, que els deixin, que són nostres.

Més info: www.consultasantcugat.cat

divendres, 4 de desembre de 2009

Pesadilla antes de navidad a Cerdanyola.

El Morral ha fet avui una roda de premsa ben diferent a les que ens té acostumats. Ha volgut acomiadar-se cantant:



La transcripció:

Nadie puede negar
Que soy un tipo singular
Un talento incomparable sin igual
Si deseo una sorpresa en la oscuridad
El mejor sé que soy sin quererlo.
Una dosis muy pequeña de mi encanto fantasmal
Y hombres hechos y derechos gritarán.
Mi esqueleto agité y de pronto grité
Y a caballeros valerosos asusté.
Pero año tras año nada va a cambiar
Y me canso un poco de hacer tanto mal
Yo,Jack,el Rey del Mal
Estoy cansado de seguir igual
Y es que muy dentro en mi interior
Hay un vacio aterrador.
Que sensación,en mi corazón
Surgió inesperada y veloz.
Soy un profesional un maestro infernal
Lucifer me podria envidiar
para un tipo corriente no soy más que un perdedor,
Soy famoso en todo el continente.
Como ya estoy muerto,yo me arranco la cabeza
Y recito a shakespeare hasta en verso
No hay hombre ni animal que me pueda imitar
Con la furia que me inspiran mis ancestros.
Ni tu me podrias comprender
Pues el rey de marfil de esqueleto gris,
No quiere reinar,si supieran la verdad
Dejaría el reinado para estar a su lado.
Hay soledad en mi corazón
Y necesito mas calor
La fama no me ayudará
Mis lagrimas vacias están

dimecres, 2 de desembre de 2009

16 D - Els regidors jugaran a la cadira.

El proper 16 de Desembre, els regidors, veient que la ciutadania està farta de veure'ls jugar als disbarats, ens sorprendran amb un nou joc. El de la cadira.
Els del PP, que són els marginats de la classe, faran veure que no entren en el joc. Lleig. Per això, l'Antonio Gonzalez jugarà al solitari mentres la Mònica i el Buenaño s'ho miraran fent churro, media manga, mangotero.
La secretària serà l'encarregada d'anar parant la música.

George Harrison




Quan van assassinar a en John Lennon, els Beatles sonaven de tant en tant per casa però jo no sabia ni qui eren. Aleshores tenia quatre anys.
Quan els vaig descobrir, uns anys més tard, sabia que mai podria anar a un dels seus concerts.

La mort d'en George Harrison em va agafar per sorpresa una freda matinada de Desembre, tot passejant per les Rambles.
Aquesta portada del Daily Mail em va atraure cap al quiosc, tot somiant en la remota possibilitat d'algun concert. Les meves esperances es van veure frustrades.
Si per alguna cosa m'hagués agradat néixer uns anys abans, tot i la grisa etapa del franquisme, era per poder viure un concert d'aquells desconeguts Beatles de l'any 1961 quan tot just començaven a tocar a The Cavern, a Liverpool.

Les millors cançons d'en George Harrison: