diumenge, 10 de maig de 2009

Mal de llengües

Aquest matí mentres esmorzava he sentit les declaracions d'en Jaime Mayor Oreja, candidat del PP al parlament europeu, en les quals deia i cito textualment: "...estamos haciendo inmersión en la ignorancia..." al parlar de la immersió lingüística a Catalunya. Lluny de ser un expert en la matèria, segurament buscava la polèmica i és que ja se sap que carregar contra Catalunya dona vots en aquell país tan estrany anomenat Espanya. Més enllà d'aquest fet, aquest senyor m'ha insultat, a mi, a la meva feina i als meus companys i companyes de professió.
Jo, sóc mestra d'educació primària, tinc l'especialitat de llengua i literatura, tinc el certificat d'aptitud de llengua anglesa i per tant puc impartir classes d'aquesta llengua a l'educació primària i a l'ESO, he treballat la immersió lingüística, de manera voluntària he fet classes de català al grup conegut com als immigrants de plaça Catalunya, i tot i no ser una experta en la matèria en tinc una mica d'idea. Certament podem millorar, sobretot si tinguéssim més recursos, però les afirmacions d'aquest senyor estan, afortunadament, a anys llum de la realitat. I com a mostra un botó. Després de gairebé quatre mesos d'ensenyar català al Mahdí, un nen de 8 anys provinent del Marroc, començava a plantejar-me si realment ho estava fent bé, si alguna cosa fallava, ja que el nen no parlava gens de català, ni mitja paraula. Un dia, tornant del pati, una nena de la seva classe l'estava renyant de debò, ell es va enfadar moltíssim i li va contestar en un català perfecte en tots els aspectes. El vaig haver de castigar pel que va dir però també el vaig felicitar. Va ser emocionant. El treball que vaig fer durant mesos havia donat els seus fruits. Pot haver res més gratificant que això? Des d'aleshores el Mahdí va parlar català.
La meva, és una feina apassionant. No només ensenyo cada dia, també aprenc, i molt. No és just dir que fem immersió en la ignorància, ans al contrari, els mestres lluitem cada dia per a ensenyar i educar als alumnes i no només a parlar anglès, llegir i escriure, dividir,... si nó a compartir, a ser tolerants, a saber escoltar, a pensar, a raonar, a ser crítics, a ser autònoms, i fins i tot, a ser una mica més feliços. Valors en decadència en la vida política.
No volia acabar aquest post sense parlar del president Montilla i el català, tot i que no voldria entrar en polèmiques... o potser si? Per començar vull dir que aprendre una llengua suposa un esforç molt i molt gran. Cal dedicar-hi temps, estar motivat i tenir un bon mestre. L'actitud i les ganes d'aprendre són vitals. I com diria Plató, no descoratgem mai a ningú que progressi, no importa com de lent ho faci. En el cas de Montilla, realment progressa? És el president de Catalunya i hauria de parlar el català correctament. No m'imagino la Merkel o el Sarkozy parlant les seves llengües amb algunes dificultats. El president Montilla, si vol ho pot fer, però realment vol?