diumenge, 22 de març de 2009

Les maragallades del Mag Arall

Ball de xifres, mossos-grisos, Bolonya, LEC,... què es treurà ara de la "chistera" el Mag Arall?
Dijous vaig participar de la vaga i de la manifestació en contra de la LEC. Em varen sorprendre diverses coses, la primera, la forta presència policial. Els mossos van fer un fort desplegament de mitjans i efectius (furgonetes antiavalots, càmeres de vídeo, helicòpter,....) que et deixaven fortament impactat només arribar a la plaça de Catalunya. Ho vaig trobar indignant. Érem mestres, sindicats, pares i mares i alumnes reclamant millores per a l'ensenyament públic, per tal de poder formar més i millor als nens i nenes de 0 a 18 anys. Per a qui argumenta que el dispositiu dels mossos estava justificat ja que era per a vigilar als estudiants que protestaven en contra del pla de Bolonya, dir-los, que després de 4 mesos de tancada, inexplicablement, havien de desallotjar el dia abans de la manifestació en contra de la LEC. Difícil de creure.
Per acabar amb les maragallades, les xifres de seguiment de la vaga. Almenys tres escoles de Cerdanyola eren de colònies, i tot i que els i les mestres estaven a favor de la vaga, per tal d'evitar cancel.lar les colònies per tot el que suposa per a les famílies i infants, no la varen fer i per tant no es comptabilitza com a mestres en vaga. El mateix passa amb els serveis mínims. Obligatòriament havia de quedar a les escoles, l'equip directiu i 4 mestres. Per tant, d'una escola de doble línia, això suposa un 15% aprox. de la plantilla, que no fan vaga ja que els obliguen a treballar. Ara només ens queda esperar la propera maragallada.

No volem la LEC

No volem la LEC perquè estimem l'escola pública. La LEC no suposa cap millora, en línies generals, ans al contrari, tendeix cap al model anglès, en el qual les famílies de classe mitja i alta opten per l'escola concertada o privada i només aquells que no poden pagar-la van a l'escola pública, essent aquesta un autèntic gueto, on poca cosa poden fer els professionals de l'educació ja que no tenen recursos ni materials ni humans per atendre als nouvinguts de diferents procedències i amb greus dificultats d'adaptació. Aquí està començant a passar el mateix. Hi ha escoles amb gairebé 30 alumnes per aula, la majoria dels quals són nouvinguts de diferent procedència que van arribant al llarg del curs i no s'inverteixen recursos. I què està passant a Cerdanyola? Aquest curs es tanca una línia del CEIP Fontetes mentres que s'ha obert una tercera línia en l'escola concertada Ramón Fuster. Què necessitem? Més recursos materials i humans per tal de poder treballar en grups reduïts, poder donar l'atenció necessària als nouvinguts per tal de que s'adaptin i aprenguin l'idioma ràpidament, poder fer tutories individualitzades, treballar amb els i les alumnes amb necessitats educatives especials, igualar el percentatge de nouvinguts que hi ha a l'escola pública amb la concertada,...
Volem anar cap al model finés, on escola pública és sinònim de qualitat. Demanem al conseller Maragall un gir en la seva política més digne de dretes tant pel que fa al fons com a les formes. Cal comptar amb la comunitat educativa, mares i pares, mestres, estudiants i sindicats.
Més info: www.sindicat.net www.feteugt.net www.cgt.es/cgtense www.xtec.cat

dissabte, 21 de març de 2009

"...Ella és la primavera..."


I quan confiats els arbres

i quan confiats els arbres es vesteixen
ignoren els seus ulls
nit dia sol estelada plena

i les rodes de la fortuna de la seva sina

i el misteri de la rosa vermella dels seus colzes

ignoren el seu ventre
damunt la cripta ufana
que flameja el seu cos

vas de l'amor
llet i mel en son clos
flor d'atzabeja:

-quan confiats els arbres es vesteixen
Ella és la primavera

com una fletxa el seu mentó
quan besa
-com una fletxa els seus braços alçats

la seva sina com una sageta
-una sageta el seu gest marxant

fletxa
arc
sageta
sagrari de carn:

i la joguina com la més tallant

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

dilluns, 9 de març de 2009

10mil a Brussel.les


Va ser una experiència emocionant. Molta i molta gent i molt diversa. Gent de totes les edats, de tots els racons de Catalunya. Més de la que m'esperava, tot i la crisi i la distància. Durant el recorregut ens van acompanyar una colla castellera, un grup de grallers, gent d'altres països com Euskadi, Venetia, Flandes,... en una situació similar a la nostra, que van unir-se a la nostra causa. La gent sortia als balcons i sorprenentment vam poder veure senyeres, estelades i barretines. Tot i que els belgues deuen estar acostumats a les manifestacions que tenen cada setmana, crec que no han tingut cap com aquesta. Vaig tenir un sentiment de suport molt i molt gran. Diverses vegades havia de recordar que era a Brussel.les ja que la sensació que tenia era com si estigués a casa, a Barcelona, en una manifestació de l'11 de setembre. Emoció al màxim al finalitzar la marxa i cantar Els Segadors i sentir el Cant dels Ocells. Milers de catalans i catalanes lluny de casa units per una mateixa causa. Estic molt contenta d'haver pogut participar d'aquesta diada tan especial. Ens queda molt per fer i hem de seguir treballant per tal de poder exercir el dret democràtic a decidir a tenir un estat propi català.

dilluns, 2 de març de 2009

Carmona versus Morral

Per un moment, em vaig sentir com si fos part del públic d’algun amfiteatre de l’època romana. Els allà presents vam ser espectadors per sorpresa de les lluites al més pur estil romà. A l’arena, els gladiadors, i a les grades (per cert, espai obsolet), els espectadors. De ben segur que algun regidor des de la graderia pensava en la sort que tenia ja que amb el nou cartipàs ja no el llançarien als lleons, mentres la mà “dreta” i la mà “”esquerra”” del Cèsar, estaven tant en el seu paper, que només els faltava les túniques, el vi i el raïm.
Lluites que passaven ràpides i desapercebudes fins al punt d’aborrir a la graderia contrastaven amb les lluites inesperadament espectaculars, dignes de la lluita més cruenta que es deuria celebrar al Colosseu romà en els seus dies de glòria. L’adrenalina va arribar al seu límit amb la lluita més espectacular, reservada, com no, per al final de la sessió: Carme Carmona versus Toni Morral. Aquest darrer, acorralat amb l’espasa de la Carmona, va demanar clemència, va apelar a la seva ètica (no sé si deuria ser un consell o no de la seva coach) i per un moment, em va semblar veure com li queia la corona de llorer, està clar que només va ser un miratge. Haurem d’esperar al març per al segon round.